Et sents nerviós a mesura que et fas gran? La vida ens presenta diferents situacions que fan florir els nervis per tot el cos. Comença a l’escola amb els exàmens. Amb aquella persona que t’agrada. Amb aquell partit que sembla tan important. Amb aquelles proves que determinaran quina carrera estem «destinats» a fer i que tant (se suposa) ens marcarà la vida.
Però continuen un cop ens fem grans. Amb entrevistes de feina. Amb idees emocionants que no ens deixen dormir a la nit. Amb el primer viatge en solitari. Amb aquella persona que voldríem que ens acompanyés la resta de la nostra vida. El dia del nostre casament. Amb el primer fill. Amb les seves preocupacions que fem nostres.
És normal sentir-se nerviós en totes aquestes vivències? Rotundament sí, i alhora un preciós i esperançador no.
Com?
Bàsicament depèn de l’origen d’aquest nerviosisme. I aquí rau la diferència entre viure des de la mirada que ens expandirà com a éssers humans o la que ens portarà a un cercle nociu que, com el temps, ens pot destruir.
Començaré per aquest últim. Hi ha un nerviosisme que està lligat al «jo pensat». Aquell personatge que amb els anys ens hem anat construint segons les dosis d’amor que rebíem com a reforç. Per exemple, quan rebíem amor i alegria en demostrar que érem millors que els altres. En aquest escenari, estar nerviós té l’origen en allargar aquesta pel·lícula. A voler demostrar al món (família, parella, amics, caps, col·legues de feina, etc.) que som algú. A continuar alimentant aquest ego. I es pot desmuntar quan comencem a investigar qui hi ha darrere de tot això i veiem que, al final, no hem de demostrar res a ningú. Ni tan sols a nosaltres mateixos. Perquè, et diré un secret: sempre ho fem de la millor manera que sabem en cada instant de la vida.
D’altra banda, hi ha el nerviosisme d’estar realment connectat amb qui som de veritat. Amb aquell propòsit del que hem vingut a fer. Vivint la vida des d’aquesta perspectiva, els nervis es gaudeixen. Perquè són els que ens fan sentir que estem connectats a la vida i a la nostra essència.
Per distingir des d’on estem vivint, és imprescindible investigar-se a un mateix. I per fer-ho, cal fer-se preguntes sense por i sense jutjar les respostes. Qui està anant a treballar? Em sento jo mateix o porto mil barrets i barreres per protegir-me? De què tinc por si em mostro tal com soc? Gaudeixo de cada pas que faig o només dels resultats? Gaudeixo de les meves espifiades perquè em donen l’oportunitat de conèixer-me millor o em fustigo per haver-les fet? Per què?
