M’ha picat la curiositat i he començat a buscar el veritable propòsit del lideratge… Em podries dir quants «cognoms» acompanyen la paraula lideratge? Ja fa estona que he deixat de comptar… A quants cursos, programes, masterclass de lideratge dec haver assistit? Molts. Però molts!
i últimament observo com es posen prefixos a la paraula en si: autolideratge, neurolideratge (com? em puc desdoblar, liderar-me i tornar?) o sufixos: líder àgil, líder resonant, líder servant…
Aleshores torno a les bases: què pretén el lideratge? Influir. Per aconseguir alguna cosa. Un resultat concret, és clar. És realment això? Perquè només això ja ho pot distorsionar tot. Concentrar-me en l’objectiu i fixar l’atenció en el resultat fa que em perdi tot el que passa al meu voltant. El meu radar està apagat. De tan enfocat com està, no observa com la vida flueix i canvia de manera imparable. I no m’adono que, en realitat, «jo» no influeixo en res. No surto ja condicionat per totes les creences que arrossego i amb les quals m’he identificat?
¿Qui està liderant, aleshores?
Perquè concentrar-me en l’objectiu, fixar l’atenció en el resultat fa que em perdi tot el que està passant al meu voltant.
Continuem? Anem bussejant i observo la febre, la por i les oportunitats de lideratge que desperta l’anomenada «transformació digital». No es parla de cap altra cosa. I cito textualment de l’Informe de McKinsey Global Institute, «Un futur que funciona: Automatització, Ocupació i Productivitat» (pàgina 25): «(…) Finalment, l’automatització crearà l’oportunitat que les persones facin servir les capacitats inherents als humans que a les màquines els costa molt de treball emular: pensament lògic, resolució de problemes, les competències socioemocionals, aportar perícia, donar entrenament, desenvolupar els altres i la creativitat (…)”. Estem preparats per fer el salt i sortir de l’àmbit emocional cap al relacional.
La pregunta és: des d’on ens relacionarem?
Aquest és el repte: donar i rebre entrenament i desenvolupar aquestes capacitats tan humanes, tan properes i tan nostres. Si no, com podré reconèixer en tu el que no he vist ni entrenat en mi? Conèixer com funciona la ment i com es dispara l’emocionalitat pròpia és important. Permet adonar-me de la força que em mou de veritat. Em fa veure que puc agafar la perxa i fer un salt. Aquest salt em porta finalment a un altre lloc, un espai que no és fora de mi. És allò que ens mobilitza des de ben endins. És la força del propòsit.
Conèixer com funciona la ment és important. Permet adonar-me del que em mou de veritat. És la força del propòsit.
Des d’aquest nou lloc de veritat em puc relacionar amb els altres fent una cosa realment gran. Com va fer Masaru Ibuka, cofundador de SONY, quan l’any 1946 es va deixar guiar per la força d’una idea i va manifestar el seu propòsit en acció: “Vull establir un lloc de treball on els enginyers puguin sentir l’alegria de la innovació tecnològica, ser conscients de la seva missió a la societat i treballar per satisfer el seu cor”. Així va néixer SONY.
Establir un lloc de treball on els enginyers puguin sentir l’alegria de la innovació tecnològica, ser conscients de la seva missió davant la societat i treballar per satisfer el seu cor.
Masaru Ibuka
Els primers «Propòsits de Constitució» de Sony
No et sembla aquesta la millor prova que la força del líder és la d’un propòsit en acció que serveix a la vida?
