Què entenem per competències per a la vida?
Definim les competències per a la vida com aquelles habilitats o destreses que, en entrenar-les i practicar-les, ens fan ser especialment capaços i “competents” —valgui la redundància— en aquesta habilitat.
Ja vam veure que l’OMS, en el seu origen, enfoca l’aprenentatge de les habilitats per a la vida als joves amb la intenció que se se’n sortin bé a la vida. Ells i els centres on s’eduquen solen ser els destinataris principals d’aquest entrenament. No obstant això, des de fa pocs anys, s’observa que les organitzacions també s’interessen per aquesta formació. S’anomenen “soft-skills”, competències de lideratge o altres nomenclatures diverses.
I per què ara és tan important i urgent que les incorporem en el nostre dia a dia? Perquè afrontem una realitat de crisi i incertesa d’alt impacte que ens desorienta i ens causa malestar. Aquestes competències ens donen les claus internes per a una vida plena que transforma la nostra visió, la salut mental i el benestar.
Quina dificultat ens planteja? El seu aprenentatge no consisteix a adquirir més tècniques. Tampoc són lliçons per a la ment i la memòria. Cal viure-les en un mateix per practicar-les i integrar-les. Així és com aconsegueixen transformar-ho tot. Si no vols deixar passar la vida de llarg, acompanya’m en aquesta lectura. Anem cap al lloc on podràs gaudir aprenent-les…
Comencem primer per comprendre l’origen del que ens passa. Mirem com i per què ha despertat la necessitat d’aprendre competències que ens ajudin a saltar del malestar i la desmotivació cap a la salut i el benestar.
D’on venim i què vam aprendre?
A la societat on molts de nosaltres hem crescut, ens hem educat i hem treballat al llarg del segle passat, ser “competent” tenia molt a veure amb ser “competitiu” i tenir “èxit social”.
Hem crescut comparant-nos, diferenciant-nos i intentant sobresortir respecte als altres. Així, l’“èxit” s’associava a arribar i ser el primer, el campió, el que més… (posa-hi el que vulguis). Això també s’aplica a l’àmbit laboral. L’èxit no era només que un negoci cregués, sinó quant ho feia en relació amb altres negocis similars i quina era la seva posició d’avantatge respecte a la resta d’empreses.
Lamentablement, en l’educació que encara es prioritza a les escoles d’ensenyament formal i de negocis, continua destacant aquesta tendència. Es mantenen aquest tipus d’anàlisis, diagnòstics i solucions. Encara que s’incorporin eines i tecnologia, l’orientació gairebé no canvia.
I per què és així? Perquè creiem en el que se pot mesurar i tocar. La nostra desconfiança i necessitat de control requereix dades palpables. Encara que siguin limitades, ens asseguren quina causa respon a quin efecte (i viceversa). Així és com, per prendre decisions, prioritzem la “dada objectiva”. Donem categoria de certesa a una convenció ideada entre nosaltres, malgrat les nostres limitacions i equivocacions.
I passem per alt la nostra intuïció i la cerca de sentit, perquè hem après a desconfiar del senyal que ens envia directament la nostra pròpia interioritat. Per què encara és així? Molt fàcil: digues quantes vegades has sentit en una reunió de feina que només et podies recolzar en “facts, facts, facts… i figures”. Ens donen sensació de seguretat.
Ja sigui per les presses o per la inèrcia, hem descartat debatre des de la subjectivitat, encara que en sentíssim la força i contundència. No estic menyspreant els “facts & figures”, només destaco la seva preponderància desproporcionada en el nostre dia a dia, especialment en els àmbits educatius, laborals i professionals.
Des de finals dels anys 80 i 90 s’han anat introduint nous filtres a les ulleres que ens posàvem. Va entrar en l’equació el fet d’aportar “valor”. Primer va ser per a l’accionista, després va arribar el client —i el màrqueting— i, finalment, de manera tímida, l’empleat o l’estudiant…
Van arribar també els “valors” i “la missió i visió” que ens guien, i vam aprendre a treballar i liderar en equip. Ja s’havia iniciat el segle XXI quan es va començar a parlar i avaluar per competències. Va ser una cosa molt innovadora llavors, tot i que la majoria continuàvem cecs. No veiem que avaluàvem i donàvem feedback amb les ulleres de sempre: les de “qui creiem que som”, les ulleres dels nostres “personatges”.
Intentàvem posar objectivitat amb definicions i rúbriques a la dificultat de mesurar la subjectivitat. Tot i així, cadascú amb les seves ulleres i filtres, el desajust en la mirada i en la visió estava garantit.
Podia sortir-ne res de bo, positiu i perdurable? Era difícil, pero SÍ, de vegades passava. I succeïa quan ens deixàvem guiar per la intuïció convertida en inspiració.
Cap a on anem com a humans?
Ha estat molt recentment que, en observar la profunda insatisfacció, la falta de motivació i les xifres alarmants d’estrès, absentisme, suïcidis i depressions, ens hem començat a interessar per un altre tipus d’habilitats i conceptes: propòsit, causa, benestar, salut, salut mental…
Fixa-t’hi bé: la majoria són conceptes abstractes, amplis, personals i subjectius. Alguns són més invisibles o intangibles que d’altres. Però a tots els atribuïm el poder de fer-nos, si no feliços, almenys capaços de permetre’ns una certa sensació de satisfacció. Sens dubte, és molt més perdurable que un augment salarial, una promoció o qualsevol altra “pastanaga” a la qual vam ser tan addictes.
I ara ve la part bona… Pregunta’t:
- On neixen tots ells (propòsit, benestar, salut, causa…)?
- Com i on els puc trobar? Mirant cap a l’exterior o cap a l’interior?
- De què depèn que els trobi? Com els localitzaré?
Deixa que et guiï una mica més a través de les preguntes… I primer de tot, una nova pregunta: goses apostar per tu?
T’atreveixes a apostar per tu?
Amb el tipus de preguntes que hem vist, i enfocats a trobar el nostre propòsit i benestar, comencem per fi a reconèixer que no són a fora. I sí, començo a veure que cal estar disposat a obrir i escoltar el cor.
Descobrir que hem vingut a ser feliços implica que cal revisar les regles des de les quals es viu i s’actua. Ningú pot parlar de propòsit ni conèixer la seva pròpia missió si abans no coneix i reconeix els límits des dels quals opera, actua i mira el que fa.
Descobrir que hem vingut a ser feliços implica que cal revisar les regles des de les quals es viu i s’actua
Aquesta és una immersió desconeguda i un camí exigent com a humans pel qual no tothom vol apostar. Perquè anar a conèixer allò que som i de què estem fets requereix la nostra voluntat, perseverança i compromís per avançar, encara que ensopegui amb sorpreses inesperades i amb la nostra vulnerabilitat. No és un camí que es faci per aprendre tècniques noves, tot i que sé per experiència que també n’aprendràs moltes.
I per a què hauries d’apostar per tu? Per renovar el teu joc, perquè vols jugar en una altra lliga. La del cor, on t’endinses trontollant, mesurant el que fas perquè no ho controles. I apostes per tu sobretot perquè vols madurar, EL requisit per ser REALMENT FELIÇ. Per això continues allà, dia a dia compromès a aprendre i a destriar el que és fals del que és veritat. Perquè ja no et conformes amb succedanis d’autenticitat.
Aposta per tu per jugar en una altra lliga: la del cor
I saps què? És possible transformar la teva vida. Mira bé i digues què veus quan mires al principi de tot. T’adones que, abans de néixer, ja sabies nedar i ja eres feliç? Encara que no anirem tan lluny, et dic que tu ja portes de sèrie, de naixement, un potencial immens de competències. Per això les reconeixeràs quan comencis a entrenar.
Anem a nedar? Acompanya’m a l’Escola!
