La soledat a la feina és completament perjudicial per a l’ésser humà i la seva salut mental. En aquest breu escrit compartim l’impacte que té en les nostres vides i què podem fer per viure amb salut.
Soledat a la feina: informem-nos abans de la jornada
Abans de compartir la nostra reflexió sobre la soledat, us oferim algunes dades objectives. Dos professors de la London Business School (Lynda Gratton i Andrew Scott) ho expliquen al seu llibre “La vida de 100 anys. Viure i treballar en l’era de la longevitat”. Segons ells, viurem més temps i en millors condicions físiques. Serem joves durant més temps. Però afegeixen: “quan ho expliquem, 4 de cada 10 persones diuen que no volen viure tant de temps. Consideren que viure tant és un problema”.
Per què una bona notícia es rep amb tant de rebuig? Una de les causes principals és la por a la soledat.
Jornada sobre la soledat
El passat 15 de novembre, la Fundació Grup7 va organitzar una Jornada per debatre sobre la soledat i el seu impacte en la salut i l’economia. Es van aportar diferents mirades al problema de la soledat no volguda. Per la nostra part, vam compartir obertament la nostra reflexió sobre la soledat del directiu, del mànager i del CEO a les organitzacions.
La realitat és que cada vegada més persones se senten cansades i soles a la feina, amb els perills que se’n deriven. Segons el General Social Survey de 2016, s’ha duplicat el nombre de persones que es declaren sempre esgotades respecte a fa 20 anys. Gairebé el 50% dels enquestats diuen que és a causa de la feina. Es confirma que, a més esgotament, més gran és la soledat.
Reflexió sobre la soledat a la feina: dels directius als mànagers a les organitzacions
En etapes de plena ebullició i canvis ràpids com l’actual, i com a conseqüència del propi condicionament, pot aparèixer:
- inseguretat sobre quina resposta donar a les situacions noves i canviants,
- adaptació a diferent velocitat entre els membres de l’organització,
- necessitat de noves competències que cal aprendre, deixant espai i buidant-se del passat.
Per això, i pels condicionants culturals i les demandes de l’organització, ens esforcem a mostrar una imatge: la d’allò que creiem que hem de ser. Tendim a actuar segons el que pensem que els altres esperen de nosaltres.
Així, un dia rere l’altre, entrem en un bucle perillós que porta a l’esgotament emocional i psíquic. Es perd la il·lusió pel que es fa i es deixa de gaudir. D’aquesta manera apareix el descompromís laboral, la desconnexió dels altres i el profund neguit per la soledat i l’aïllament.
Per què sovint escollim amagar-nos abans de reconèixer en el nostre interior que no sabem què fer?
Perquè sentim vergonya i por de mostrar-nos vulnerables. Si sabéssim que dir “no ho sé” ens connecta amb la nostra major fortalesa! D’aquesta manera ens estalviaríem molt patiment individual i un gran desequilibri productiu.
La paradoxa és que, quan ens sentim aïllats, cal fer un viatge interior per reconnectar amb la nostra plenitud. Allà dins descobrirem que aquest “no ho sé” genuí és el primer pas que necessiten la creativitat, la innovació i el compromís per florir.
Com podem obrir-nos i atrevir-nos a mostrar vulnerabilitat?
Necessitem orientar les situacions cap a un propòsit que ens uneixi significativament. Això fa que el que passa sigui comprensible i tingui sentit. Si entenem com funcionem, podrem reconèixer el condicionament i canviar de mentalitat. Cal tenir el coratge de viure amb els altres sense amagar-nos.
Les organitzacions tenim una tasca pendent: desenvolupar aquesta cultura del propòsit. Un espai que consisteix a deixar que les persones siguin autònomes, a aprendre a demanar ajuda i a canviar la por per la comprensió.
Una solució seria orientar el discurs directiu cap a valors que sembla que “aquí no tocan” i portar-los al dia a dia. Trobar els motius que ens uneixen ens prepara per viure un període prolongat d’equilibri productiu. Així serà la nova etapa de les organitzacions. No és difícil si et deixes ajudar, i ens encantaria acompanyar-te en aquest camí de confiança i coherència per deixar enrere la soledat i l’aïllament.
