Vés de l’autoajuda a l’autoconeixement!
Aquí ho tens, t’ho llanço: deixem anar l’autoajuda i entrem en l’autoconeixement! Et confesses capaç d’apostar per tu? Tinc la certesa que, si ens atrevíssim a fer aquest salt, ballaríem amb la vida en lloc d’ensopegar-hi.
Per això, des de la teva llar digital, l’Escola de Competències per a la Vida i la Salut, et desitgem de tot cor per a aquest nou any, el 2021, que puguis complir el teu propòsit de viure. Viure de manera autèntica no necessita res de fora, només a tu.
Què és l’“autoajuda”?
Per autoajuda entenem totes les iniciatives que s’ocupen que sobrevisquis al que porta l’existència. Sobreviure a què, diràs? Doncs a tot el que ens incomoda, a totes aquestes inseguretats de les quals ens agradaria escapar.
Per entendre’ns, sovint es resumeixen en aquestes llistes de possibles solucions promesa. Es tracta de propostes fàcils i ràpides, del tipus “les claus per a…” i aquí pots afegir totes les qüestions que ens generen malestar, relacionades amb el cos, la ment o les relacions. Totes estan plenes de bones intencions, no ho dubto, i de fet n’he practicat moltes.
Són aquestes ‘fórmules màgiques’ que comprem a l’exterior. I el que comprem amb aquesta fórmula és una creença externa: la creença en la possibilitat d’aconseguir canvis. Canvis a la nostra vida i, fins i tot, en nosaltres mateixos! Canvis que, a més, es materialitzaran ràpidament. Perquè això és el que ens prometen aquestes solucions. Ens fan creure que, en 7, 14 o 21 dies, els nostres problemes estaran resolts. Que podrem erradicar tot allò que ens angoixa. O, si més no, que haurem pogut canviar hàbits, introduir-ne de nous i un llarg etcètera…
El dia de la marmota (el dia del desengany)
No hi ha res més seductor per a la ment que promeses d’aquest tipus: ràpides, fàcils i provades per molta gent abans que tu, que han aconseguit els canvis que desitges. Malgrat tot, com a practicant d’algunes d’aquestes solucions, sé com n’és de fugaç el resultat. He comprovat que, majoritàriament, el que comprem són sucedanis per sobreviure, per escapar-nos dels esdeveniments diaris que no ens agraden.
Com a investigadora i observadora de la naturalesa humana, avui aporto dos punts per a la nostra reflexió, perquè n’hem de conèixer l’impacte en nosaltres. Són aquests:
- L’existència i el significat de l’efecte placebo, ja sigui en fórmules en format píndola medicament o com a píndola de “5 claus per canviar la teva vida”,
- El caràcter efímer, inconstant i capriciós de la ment humana autoreferenciada.
Així que un dia ens arriba el desengany. És el dia en què, cansades d’ensopegar amb ‘pedres’ similars una vegada i una altra, ens atrevim a treure’ns la tireta exterior per mirar la ferida, la rascada, la cicatriu o el que sigui que ens faci mal.
Som un regal per al món i no ho sabem… o no ho creiem
Som un regal per al món i, amb les fórmules d’autoajuda, el que fem és escapar-nos de viure perquè deixem d’atendre la nostra realities més humana: el dolor que ens fa mal. I ens conformem a alimentar aquest ego-autoimatge. Resulta que ho fem perquè no sabem que ho fem. I encara menys sabem que això no ens ajuda com voldríem.
Mirem bé què fem. De moltes maneres diferents, alimentem “aquest jo” que ens demana que ens apliquem amb força per canviar comportaments. “Aquest jo” que ens empeny a forçar-nos a erradicar els hàbits o les coses que no s’ajusten a la seva autoreferència. Però “aquest jo” mai ho aconsegueix, perquè mai en té prou ni li semblem prou bons.
Con el foco en la autoayuda, podemos conseguir algún cambio. Lo que digo es que es algo pasajero, efímero, fugaz. No llega a lo hondo, a ese centro en el que suceden y se cuecen las cosas auténticas. A ese centro en el que independientemente de lo que nos pase por fuera, se encuentra el origen de nuestro propósito y el origen de la salud, la Salutogénesis.
Y es por esta razón por lo que nada que venga del exterior y que nos aplicamos como si fuera una pomada para nuestro acné va a funcionar. El acné, además de una pomada externa que lo disimule y trate tópicamente, necesita para su verdadera erradicación que se produzca una regulación hormonal interna. Sólo así se recuperará un equilibrio perdido en el que son muchas las funciones y dimensiones esenciales que están implicadas.
I aquesta recuperació té l’origen a l’interior de cadascun de nosaltres. Per descomptat, requereix que trobem els actius que necessitem i els donem el temps de cocció perquè la promesa d’una “fórmula màgica” se transformi en una autèntica “fórmula magistral”. En aquesta fórmula, el “magister” que la fa magistral ets tu, mestre de tu mateix. I alerta! Que no es tracta de forçar-nos a ser cada dia un poc més “la millor versió de nosaltres mateixos”! Nooo, auxili, això seria continuar fent el joc a “aquest jo” de què parlàvem. Ho veus?
Els beneficis de posar la voluntat al servei de l’autoconeixement
Per autoconeixement entenc obrir la porta a posar ordre a la nostra vida. Això implica obrir-se a la indagació, a voler conèixer l’essència de l’ésser humà que som. És obrir-se des del caos per descobrir la veritat de què estem fets. És tenir el coratge de saltar i mirar. Sense caure en la temptació de voler canviar res.
I, com deia, tampoc consisteix a forçar-se a “donar i ser la millor versió d’un mateix”. Perquè, si seguim aquest rumb, arribarem a la “societat del cansament” i ens posarem al límit del “burnout”. Aquesta temible i silenciosa malaltia reflecteix molt bé la metàfora de la granota escaldada, la granota que s’anava cremant sense adonar-se’n a mesura que l’aigua s’escalfava. La granota que va morir perquè no sabia que s’estava morint.
I és que ens fem addictes fins i tot a allò que ens perjudica. Així és “aquest jo” que sempre pensa, i només pensa, que és clar que canviarà les coses. Per a això, “aquest jo” sí que vol pocions màgiques; aquí sí que reclama “autoajudes” perquè vol aconseguir “la seva millor versió o el seu ideal”. Vivim una vida pensada i això és el que ens impedeix ser feliços i autèntics.
Doncs no, no és això. Perquè en el camí de l’autoconeixement no hi ha cap lluita, no hi ha un forçar-se a ser una altra cosa, ni a complir aquest ideal que ens entestem a aconseguir cada dia i que, evidentment, mai assolim.
En el camí de l’autoconeixement tampoc existeix això de l’“autoestima”. En aquest camí, comencem a veure aquest concepte com un invent de la ment, que per descomptat no podrem assolir mentre no es compleixin aquests ideals mentals. Així que mai ens “autoestimarem”… deixa caure aquest concepte i oblida’t d’autoestimar-te! Busca la comprensió i acollir des de la confiança el que hi ha.
En el camí de l’autoconeixement, també ens desprenem de la culpa. Perquè comencem a saltar des d’aquest lloc on sobrevivim al lloc on vivim. Plenament, rient-nos dels nostres errors, coneixent-ne l’origen, “aquest jo”, ens comencem a curar en completar-nos. I és que curar, la paraula “curar” en el seu sentit antic, significa COMPLETAR.
Ens completem quan vivim en totes les nostres dimensions. I ho fem sent conscients de totes alhora. Aquest és un alter gran benefici del camí de l’autoconeixement que impulsem a l’Escola. Per alguna raó l’autoconeixement està sempre present en els cursos que ofereix l’Escola, i és la primera de les Competències per a la Vida i la Salut que va nomenar l’O.M.S.
En el camí de l’autoconeixement ens vivim complets, sans, confiats i centrats a deixar-nos ser. Ser el que som, i som pura Vida.
En memòria al cor de…
I aquest breu escrit d’avui, penúltim dia de l’any 2020, el vull dedicar a totes les persones que ens han deixat aquest any. I molt especialment a aquelles de qui tant vaig aprendre, encara que de vegades fos a contracor, i a les quals tant he d’agrair.
Comparteixo bells records del meu pare José-Oriol i del professor Antonio del Cerro. A tots dos, un reconeixement pel seu llegat i la seva llum brillant, el seu humor i pel coratge que transmetien fins i tot entre els seus propis fantasmes i tenebres.
